dimarts, 26 de febrer del 2013

Sensacions en situacions de màxima intensitat

El 19 de febrer començava una experiència força potent, doncs sortint de Lumde poc ens esperàvem els esdeveniments que viuríem els dos dies següents. Tot i anar avisats de la gent de la vall de Thame, que tots ens deien: no és possible passar el Rengo La, no hi ha traça !!!!!, nosaltres, ferms en la nostra decisió, ho volíem viure per saber-ho realment, i tossuts com som, ens ho vam trobar.

Recordo el matí, sortint de Lumde, el sol era fort, la seva escalfor em reconfortava el cos, pujàvem per un pendent força pelat de neu, estàvem eufòrics, deixant enrere un ramat de iacs que també esperava aquests primers raigs de sol per activar-se.

De seguida, en rectificar el nostre camí, la neu ens començava a fer mal, de sobte pels genolls, de sobte per la cintura. Hi havia moments en els que sonava un tro sota nostre, eren les dues capes de neu, que tenien una bossa d'aire que trencàvem. Suposo que els allaus comencen així, i el nostre instint ens ho deia.

Obrint traça la motxilla pesa molt, el dia es va tapant, i encara no estem al segon llac. Com costa lluitar contra la realitat. La ment em deia que estàvem entrant en un territori prohibit, però la forca interior demanava conèixer més d'aquestes muntanyes.

Pas a pas, ara tu, ara jo, ens enfonsem, però no decaiem en arribar als 5.000m; i mentre el Pere munta la tenda, després d'adaptar la plataforma, jo me'n vaig a obrir traça per l'endemà.

Sense motxilla es va millor i sempre busco els trams on el vent ha deixat pelat el pendent, però sempre hi ha un moment que torno a ficar-me dins l'espessa massa blanca. Remunto una part rocosa, una petita grimpada que demà amb la motxilla serà divertida, però veig que el meu camí ens pot portar a una zona de blocs massa perillosa: caure en un forat o torçar-se una cama aquí pot ser fatal.

Durant la nit no puc dormir tranquil, primer pels 5.000 m, i després perquè sento que el camí que he fet no és el millor. Al mati decidim modificar-lo un xic, però collons, ens fiquem de peus a la galleda, i la galleda és plena de neu.

El dia 20 de febrer es lleva gris, inclús neva lleugerament, però s'intueix que el cel blau vol aparèixer aviat. Sabem que el clima aguantarà i sortim decidits. Un cop guanyats uns metres, anem  buscar la ruta oficial, vora el tercer llac, ja propers al coll. Estem a uns 5.150 m.

La massa blanca ens engoleix, bufo i bufo, pateixo com mai, però hem de sortir d'aquí. És d'hora, estem decidits a sortir pel coll, que es veu proper, però minut a minut sembla allunyar-se en comptes d'acostar-se.

Busco trams on el camí s'intueix, on hi ha fites, però tot és ple de forats, tot és una lluita per guanyar un metre més, tant sols un metre.

Recordo cada instant el capítol en el que el Kucuchka creua un coll als Himàlaies, també és l'hivern, va direcció al seu segon vuit mil en pocs dies. Va obrint traça dient, " fa hores que camino, i encara puc veure el lloc on vaig acampar ahir, estic obrint una trinxera, no puc més, no sé si tornar enrere, estic desesperat". Aquestes paraules ressonen al meu cap contínuament, miro el Pere, que pateix igual que jo. Què fem ??? seguim ???

Clar que si, el dia és bo, estem a prop del coll, o això sembla, però costa molt desxifrar el camí, i sobretot guanyar alçada, doncs el cos s'enfonsa sense remei i les cames lluiten i fan forat.

Pas a pas desxifro uns rocs que fan d'escales. A sobre seu s'hi camina millor, tot i enfonsar-se fins als genolls. El coll s'acosta cada cop més, la respiració s'accelera, un somriure aflora dins meu. Va nano, va nano. Fa unes hores estàvem uns 100 metres avall, parats en un bloc, vaig encendre el fogonet, necessitàvem líquid, i els meus peus, freds, escalfar-se amb el sol.

Ara ja sóc al coll. La sorpresa és que l'altre vessant és igual o pitjor, un mar de neu que no s'acaba mai. Allà al fons, llunyà, es veu Gokyo, la nostra illa, la nostra salvació, avui ja sé que no hi arribem.

Mentre espero en Pere faig una sopa, fonc neu per fer uns litres d'aigua, necessitarem forces per allunyar-nos d'aquí. M'envolten una colla de gralles, que llestes, ja saben que estic preparant menjar. Les espanto però pobre mortal, tornen i es riuen fent volteretes damunt meu. Cauen petits flocs, el vent mou les banderetes d'oració que marquen el coll, el Pere arriba, són les dues del migdia, és bona hora.

Mengem i bevem, gaudim de l'esforç i ens adonem que davant nostre hi ha la Dehesa mare de la Terra, l'Everest. Rere uns núvols s'amaga i apareix. Ho serà ?????

La baixada és sinó igual, encara pitjor. Aquest vessant encara està més nevat, però em deixo caure, obrint una bona trinxera. Metre a metre ens allunyem del coll, però on anem ??? avall, si, això ja ho sé, però cap on?

Alguna fita treu el cap, però costa seguir un camí en aquestes condicions. Perdre alçada és la premissa, perdre alçada.

El sol s'amaga cap a l'oest, s'accentua el fred. Vora un bloc, després de suar molt, ja en una planícia, aixafo la neu. Arriba el Pere, muntem la tenda i quan ens n'adonem, veiem un dels quadres més bonics de la nostra vida: Everest, Nuptse, Lhotse, Makalu, Cholatse, collons, el fred és extrem, però quines vistes!

Ens adonem que la solitud del moment és tant intensa com l'emoció que ens causa contemplar aquestes grans muntanyes. Fem el sopar amb les forces que ens queden, i no deixem de quedar bocabadats amb els canvis de colors que adquireixen les grans muntanyes.

Descansar, dormir, però noi...no hi ha collons! quasi tota la nit la passo despert, mirant el rellotge i la temperatura, que arriba a uns 22 graus negatius dins la tenda.

Per fi el dia es lleva, el sol espetega a la lona de la tenda, els sacs RAB han esta a l'alçada, ens han salvat la vida i ens han mantingut calents.

Obrim la porta orientada al sud-est, admirant l'Everest, el sol escalfa la tenda, el gel de la condensació ens cau al damunt, el sac treu fum, traiem fora les botes que estan glaçades, però no sortim del sac. El fogonet fa estona que desfà la neu, bevem i bevem.

21 de febrer, avui hem d'arribar a Gokyo, ahir vam arribar als 5.400 m, hem dormit vora els 5.200, Gokyo està a 4.800m, sembla proper, en principi, però per creuar la planícia nevada ja hi deixem mitja pell. Ens sobrevola un helicòpter, el saludem i continuem fins un petit llac gelat. Just aquí cau el pendent fins els 4.900m, però cau tant vertical que he d'anar a un costat per poder-lo baixar.

Som al camí, seguim fites, neu dura, neu tova, forats, caigudes, cansament, Gokyo és al fons, a l'altra banda d'un gran llac gelat, sembla riure's de nosaltres, proper i tant llunyà al mateix temps.

La ment ja està cansada, les cames també, però no podem defallir. Arribem al llac, desfets, buscant una facilitat per part de la natura, però no, ens hem ficat aquí sols i n'hem de sortir sols.

Voregem el llac per l'esquerra, arrossegant-nos, sabent que aviat arribarem a Gokyo. Sento xiular una persona, hi ha gent !!!!!!!!

Un petit pont de pedres és l'últim escull, i la meva cara apareix dins una cuina, on dos homes estan pintant les parets. Se sorprenen força i de seguida em venen a donar ànims, ens preparen un te calent, ens conviden i ens diuen que tranquils, que ja estem a casa.

Ens porten a un menjador envoltat de finestres que donen al llac gelat. Mentre dinem macarrons i pizza, veiem sorpresos el coll i part del camí que hem fet per sortir del Renjo La. Aquest menjador escalfa de valent, faig estiraments i descansem de l'esforç.

A la tarda surto riuet amunt, passo vora la parella d'ànecs que viu al llac, són de tons rosats i molt xerraires. Pujo un turonet que hi ha darrere el poblet, i collons, em sorprèn una enorme morrena glacial. Té més d'un quilòmetre d'ample per molts de llarg, i comença just als peus del Cho Oyu, un dels altres gegants dels Himàlaies que avui ens dona la benvinguda. Hem arribat al paradís del Khumbu.

El soroll de la morrena és espectacular: pedres i gel van corrent lentament avall, esclatant i regalant una pau molt intensa. Envoltat de cims i de natura salvatge, la ment es perd, l'esforç ha valgut la pena, la mare terra ens dona tota la seva força, OM MANI PADME HUM.

L'endemà encara tinc forces per anar al Gokyo Ri, un turó que hi ha davant de Gokyo, són 5.350m, i diuen que les vistes són espectaculars. Decideixo agafar-ho per més amunt, doncs hi ha un pendent força net de neu, ja n'estic fart d'enfonsar-me sense remei.

En Tenzing i el seu pare em recomanem atenció, els faig cas, però sé perfectament que les ganes em faran pujar ben amunt, fins on pugui. Remunto el pendent que és força vertical, a vegades matollets baixos, a vegades blocs de roca, a vegades la neu amaga el que trepitjo. A uns 5.100m em trobo una colla de perdius blanques, bé, jo les batejo així, no s'espanten, i tant sols s'aparten del meu camí.

L'últim tram fins al coll on arribo és dret i nevat, la neu és tova, busco el millor pas, són uns 45 graus d'inclinació, aprofito els genolls per no enfonsar-me, i per fi trepitjo l'aresta. Estic molt a prop del Gokyo Ri, però una aresta precària i nevada em fa deixar-ho aquí, estic a uns 5.340m.

Ja fa estona que l'Everest, el Lhotse, el Nuptse i el Makalu m'acompanyen en el camí. És genial compartir un ascens amb aquests gegants mirant-me. És un somni fet realitat, estar als Himàlaies i deixar-se endur per la força interior. Gràcies mare terra, gràcies a totes i tots els que m'heu creat, als que m'heu empès a mirar sempre endavant, endavant i amunt.

La natura ens acosta més a nosaltres mateixos, l'esforç ens fa més conscients de la importància d'estar vius, om mani padme hum.

Hivernal al Renjo La

10 al 14 de febrer: Charikot-Katmandu

A les 9 del mati, ben puntual, passa el bus que va cap a Katmandú. M'hi enfilo i no triga a arrancar. Miro per la finestra i veig en Rusky com es va fent cada cop més petit mentre ens allunyem "carretera" amunt. Trigarem uns dies a tornar-nos a veure. El segon dia de ser a Charikot vaig agafar una diarrea d'aquelles letals. Vam sopar en un restaurant d'aquells "poc recomanables" per a turistes, i un tros de pollastre em va fer anar més de 10 vegades al lavabo en una nit. Vaig haver de fer 48 hores de dejuni i només veure líquids. Això em va deixar molt dèbil, incapaç de posar-me a caminar amb un pes a l'esquena. I per això estic en aquest autobús rumb a Katmandú, per culpa de la diarrea però també per la necessitat de canviar el fogonet que no va bé, i també per fer algunes gestions sobre l'expedició al Manaslu. Amb en Rusky ens trobarem a Lukla, si tot va bé, el divendres.

5 hores de sotracs, polseguera, pujades i baixades i ja soc a Katmandú. Quina mandra, aquesta ciutat. Aquí miro de cuidar-me i recuperar-me bé. Tot i així tinc alguna recaiguda. Ja porto 5 dies i la cosa millora però molt a poc a poc. Entre mig truco en Kami, d'Annapurna trecks. Té la veu ressacosa, m'explica que és any nou budista i que les celebracions duren 15 dies, el famós Losar. M'invita a una de les festes que fan l'endemà. Hi vaig amb molta il·lusió, em sento afortunat de ser a Katmandú i conèixer en Kami. Això de tenir amics locals sempre permet aprofundir més en la cultura del país.

A les 9 del mati arribo al Budanath, amb mitja hora de retard per culpa del caos circulatori d'aquesta ciutat insuportable. En Kami no és enlloc, però hi ha molta policia i cotxes antiavalots. Porten unes metralladores enormes. M'acosto al més gros de la colla, que deu fer més de 2 metres i li pregunto què està passant. Gens amablement em diu que m'aparti del seu davant. Arriba en Kami i m'explica que fa mitja hora un activista tibetà s'ha auto-incendiat. Hi ha algunes desenes de fotografies circulant pel facebook, de turistes que n'han estat testimonis.  Es veu que sobre les 8 del mati, aquest monjo ha entrat en un dels restaurants que hi ha al voltant de la stupa, s'ha impregnat de gasolina, ha sortit fora, s'ha pres foc i ha corregut uns 50 metres, cridant consignes a favor de la independència del Tibet, abans de caure desplomat. L'han portat a l'hospital però ha mort. Ja són 100, les persones que s'han suïcidat per aquesta causa i amb el mateix mètode, i diu que volen arribar a 108. No em sap dir perquè aquest número. Talla amb sec la conversa i diu que hem de marxar, que la festa és aquí al costat. Saludo al poli gros amb un somriure, però l'únic que li provoco és un gest de rebuig exagerat, teatral i còmic i que m'aparti la mirada amb caiguda d'ulls inclosa. A tot arreu són igual, com les injustícies, com la del Tibet, que n'hi ha escampades arreu del planeta.

El Losar és espectacular. Al mati tinc la sort de poder assistir a la recitació de mantres sota un gran buda. Són dues fileres de monjos que al ritme d'un tambor van emetent diferents sons guturals que els fan entrar en un estat hipnòtic. En una de les fileres i ben a prop del buda, hi ha dos petits altars buits, un més alt que l'altre, i en Ratna, un nen molt espavilat i fan d'en Messi, m'explica que les ocuparan el Lama i el big Lama. Efectivament, al cap de poc arriben dos monjos molt vellets, que no paren de beneir a la gent. Un cop asseguts als respectius altars, el recital de mantres continua una bona estona.

El mantra és un conjunt de síl·labes que no tenen perquè significar res en concret. Es recita de forma continua per poder deixar la ment en blanc i entrar en un estat de meditació. Un dels més utilitzats i coneguts es el mantra Om Mani Padme Hum. Està escampat i esculpit arreu de les muntanyes. Segons alguns corrents budistes, aquest mantra dona protecció i ajuda a trobar el camí.

A la tarda, grups de sherpes i monjos de totes les edats fan balls tradicionals a l'exterior del temple. En Kami va espectacularment elegant, amb el vestit sherpa tradicional, igual que en Ratna i la seva germana, que m`acompanyen allà on vaig. Llàstima de la panxa, perquè aquí hi ha menjar per a tothom, però jo només em permeto la llicencia del te. De tant en tant m'escapo al Budanath per seguir un altre Losar que s'hi està celebrant. Pengen banderes d'oració i llencen pintura groga a la part alta de la stupa formant semicercles a tot el voltant.

15 i 16 de febrer: Katmandú - Lukla - Namche

La diarrea ja és historia i per fi és divendres. Tinc moltes ganes de fugir d'aquesta ciutat i per això no em fa gens de mandra llevar-me a les 5 del mati per anar a buscar l'avió que em permetrà retrobar-me amb en Rusky a Lukla (2.840m). Aquesta ciutat és la porta d'entrada a la regió del Solokumbu i l'Everest. Anar-hi per terra des de Katmandú són uns 6 dies. Amb avió, mitja hora.

L`aeroport, igual que la ciutat, és un caos brutal. S'han format nombroses fileres que intenten entregar, a la vegada, l'equipatge per a diferents vols i en un mateix mostrador. S'hi barregen excursionistes autònoms amb motxilles, grups de turistes amb guies i portadors, gent local amb sacs de tots tipus i gent de 'lodges' capaços de transportar coses inaudites, com lavabos i armaris, als racons més alts de l'Himàlaia. La noia del mostrador, sense perdre mai els nervis, va atenent aleatòriament a uns i altres.

És molt d'hora i no tinc ganes d'estressar-me, així que contemplo l'espectacle assegut en un racó de l'aeroport, assegut al terra amb l'esquena recolzada sobre una caixa de cartró, mentre vaig menjant pa amb xocolata que vaig comprar ahir. Un cop ha acabat tothom, em decideixo a passar jo. 15 kg la motxilla i 7 kg l'equipatge de mà. Al límit! Per entrar a la sala d'espera hi ha dos controls policials, però en cap d'ells em detecten la navalla ni les dues bombones de gas que porto a l'equipatge de mà. Dins la sala d'espera tothom està nerviós, la boira està cancel·lant vols. Per sort el nostre surt, això sí, amb una hora de retard. Només som 14 passatgers, el màxim que hi caben en aquest avió de dues hèlices i dos pilots. Els motors sonen com de vespino. Els núvols no permeten veure cap muntanya de l'Himàlaia. Quina llàstima. 35 minuts després ja som a Lukla. La pista d'aterratge és curta i fa pujada, suposo que perquè sigui mes ràpid aturar l'avio i més ràpid agafar embranzida per enlairar-se. I així ha de ser, perquè el final de la pista és un precipici.

Baixo de l'avió i allí hi ha en Rusky, que em rep amb una banda budista que em posa al coll. Namasté amic!!!

Ens fem una gran abraçada i ens posem al dia de tot. Ell m'explica les seves aventures a la muntanya i jo les meves a la ciutat. Li explico que l'expedició al Manaslu s'avança i que iniciarem el trecking fins al camp base del Manaslu el 20 de març, 10 dies abans del previst. Cap problema, estarem apunt.

Carreguem les motxilles i comencem a caminar. Quin mal les espatlles, ara feia dies que no me la penjava. Comencem i acabem forts. Fem en un dia el que normalment se'n triga dos. Però, què és normal i què no? A les 6 de la tarda arribem a Namche Bazar a 3.400m i amb una última pujada on s'han de guanyar de cop més de 400 metres de desnivell per uns pendents molt forts.

Aquesta zona no té res a veure amb el Rolwaling. És una zona molt turística i molt cara, i tot això només perquè forma part del camí que porta a la base de la muntanya més alta del món. Tan aviat trobes excursionistes experts com gent que poca muntanya ha fet i que camina com qui trepitja ous. Suposo que és com qui va a Paris i per inèrcia va al Louvre.

Decidim fer un dia de descans a Namche abans de tirar amunt, així en Rusky es recupera de l'esforç d'aquests dies en solitari i jo consolido el meu problema d'estomac, que ara si que ja és historia. A més, sabem que venen dos dies de nevades per les previsions sempre exactes que ens proporciona en Jofre Janue i que li agraïm de tot cor.

El descans se'ns posa molt bé. Escrivim, pensem, conversem i mengem, mentre veiem nevar per la finestra, vora l'estufa del 'lodge'. A la nit observem als sherpes com juguen a cartes i altre cop celebrem el cap d'any budista: Happy Losar.

17 de febrer: Namche - Thame

El dia es lleva amb un bon paquet de neu, uns 30 cm de neu nova. Sabem que la jornada no és llarga, així que fem una mica el manta al llit mentre mirem per la finestra com els comerciants netegen de neu els carrers. Sobre les 10 comencem a caminar  sota un cel mig ennuvolat però que no amenaça pluja. Iniciem un ruta d'uns 12 dies que ens ha de portar a creuar el Renjo La, un coll de 5.400m que ens permetrà tornar a Namche per la Vall de Gokyo. Sortim amb les energies al màxim i ben reposats, amb menjar per 5 dies i amb la intenció d'alternar 'lodges' oberts amb dies de tenda.

El cel mica a mica es va obrint fins que surt el sol i els seus rajos fan brillar la neu. El paisatge és preciós. Feia dies que anhelava altre cop aquestes sensacions, les muntanyes, la neu, els iacs, les persones. Aquí em sento altre cop lliure. Anem creuant poblets, saludant gent que estan fora de les seves cases jugant amb la neu, tant amb trineus improvisats amb plàstics com amb esquis ideats amb tubs tallats de poliuretà.

Parem en un torrent per agafar aigua. Trobem un guia que, com tants d'altres, ens demana coses. El sorprèn que anem sols i encara més que vulguem creuar el Renjo La en aquesta època. Diu que hi ha molta neu. Aquesta cançó ens sona del Tashi Labsa. Nosaltres ja tenim una frase que hem fet mítica perquè no parem de repetir-la, "we will try, if not possible, return". Ells es queden tranquils i nosaltres ens quedem tan amples.

En unes 4 horetes arribem a Thame a 3.800m. El poble està ubicat a una part més alta i oberta de la vall. No hi veiem ningú, sembla desert. Tant sols cases mig amagades per la neu. I de fons el Tashi Labsa. Des de Na fins aquí haguéssim trigat tan sols 4 dies però finalment hem hagut de fer una volta de 12 dies, diarrea inclosa.

Per fi trobem una família. Els diem "cane i sutne" (menjar i dormir) i ens indiquen l'únic 'lodge' que està obert. Ens rep un jove que també és guia i que intenta que el contractem. Riu quan li hem dit que volem creuar el Renjo La, i altre cop li deixem anar, "we will try...".

El cel ja fa estona que s'ha tapat. Neva una mica. Fem un te i sortim a a estirar les cames. Primer resseguim o intentem resseguir el camí que ens ha de permetre sortir demà d'aquest poblet. Un cop dalt del turó decidim anar a explorar tot de petits monuments budistes en una carena al nord de Thame. Les vistes a la vall són precioses. Una boira cada cop més intensa fa que sigui tot molt fantasmagòric. Neva amb força. Les banderes d'oració s'agiten amb energia. Amb els dits acaricio les pedres amb els mantres esculpits. Fem girar els cilindres d'oració. El lloc té molta energia i espiritualitat. Aquí estem altre cop sentint la força de l'Himàlaia i preparant-nos per tornar a entrar en terreny alpí. Neu, fred, alçada, solitud, muntanyes, bellesa...

La neu continua caient i això no ens va bé de cara a travessar el coll Renjo La. Tornem al 'lodge'. La tele està engegada i mirem el Manchester - Madrid mentre sopem un dal bat. Totalment surrealista. Mirem el llibre de visites i veiem que som els primers de passar-hi aquest hivern. Mirem els altres hiverns i tampoc hi ha ningú apuntat. El 2009 sembla que hi va passar algú. Anem a dormir i amb poca estona caiem rendits al llit. 

18 de febrer: Thame - Lumde

Hem passat una mica de fred. No hem tret el sac de la motxilla i la manta era prima. A les set del mati estàvem a -7 graus i he acabat amb totes les jaquetes posades. Fa un dia radiant, net de núvols. No ha nevat gaire però tot suma i caldrà anar obrint traça fins allà on puguem. Esmorzem amb el Tamsherku (uns 6.700m) de fons. És una passada.

A les 9 comencem a caminar. D'entrada el camí va planejant i només cal anar obrint traça de tant en tant, doncs aquesta primera part està bastant trepitjada. La vall és oberta i passegem amb muntanyes imponents a banda i banda. El camí està cada cop menys trepitjat fins que ja ens toca descobrir-lo perquè no existeix. Amb neu fins als genolls, el desgast és bastant considerable. Per sort a mig camí trobem un parell d'homes (un de realment gran), que baixen d'un poble de més amunt. Ens hem fet un favor mutu obrint part del camí. Per la part alta de la muntanya passa una caravana de iacs. Ja podrien passar pel nostre camí!

El cel és blau fosc intens. El sol pica amb força i ens socarrima la pell. Tenim la marca de les ulleres a la cara i la pell com desgastada. En Rusky sembla que vingui de la guerra, i jo perquè no em veig. Abans de creuar l'últim pont que ens portarà definitivament al vessant est de la vall, fem una parada per veure i recollir aigua d'un riu esvalotat. El líquid és importantíssim per aclimatar bé. Diuen que més que el menjar. Amb les reserves plenes, continuem pendent amunt fins l'últim poble abans de Lumde. Només hi viu una família i regenta un 'lodge'. Ens insinua que ens quedem dient que a Lumde no hi ha ningú, que hi ha molta neu, que el camí és tancat i que fa dies que ningú no puja ni baixa del coll. Tot això ja ho sabem i li repetim el nostre mantra personal del "we will try...". Li acceptem un te que val el doble que a Katmandú. Com més amunt, més car. Diu que el poble està a uns 3 km més endavant i 200 metres més amunt. Amb el dit ens ressegueix la sortida del poble. Són les dues, ens bevem el te i continuem muntanya amunt, mentre notem les mirades de la dona i el seu home, que ha aparegut de cop.

La nostra intenció és dormir una miqueta més amunt de Lumde, a uns 4.800 metres, però de seguida veiem que això serà impossible. Les hores passen i no avancem. La neu ens arriba fins els genolls, no hi ha camí i el pendent és gran. Intentem avançar per les pedres però això tant sols es pot fer uns metres perquè de seguida cal travessar corredors atapeïts de neu. I Lumde que no arriba mai. Per fi, dues hores després arribem al poble, a 4.400m.  Ni una ànima, sembla un poble fantasma. Mirem i remirem on col·locar la tenda. Busquem també algun cobert per fer-hi un vivac. Res, tot està tancat. Però tenim sort i trobem una porta oberta en un dels 'lodges' més grans. Cridem i saltem d'alegria, tenim tota una part lliure per nosaltres. Són les 5. Desfem la motxilla, carreguem el gas al fogonet i comencem el típic ritual alpí: recollir neu, fondre-la, preparar la sopa, fondre més neu, omplir ampolles, fondre més neu, preparar el plat de pasta i, si queden energies, preparar un te. Aquest cop ho fem tot, instal·lats còmodament dins els sacs i cuinant des del llit.

Ja fa estona que és negra nit i ens il·luminem amb els frontals. Fora hi ha un cel estrellat, és l'únic al·licient de sortir a pixar. A les 8 del vespre ja estem a -4 graus a l'habitació i ens llevem a -12.

19 de febrer. Lumde direcció al Renjo La

Ens despertem amb la claror del dia. Un fort vent aixeca remolins de neu entre mig de les cases abandonades, com a les pel·lícules de "l'oeste", però a l'Himàlaia. Les puntes dels cims més alts comencen a il·luminar-se. Esperem que ens toqui el sol per començar a caminar. Ens trobem amb la mateixa historia d'ahir, ni camí, ni traça i molta neu. Serà impossible fer els 900 metres de desnivell que ens separen fins al coll. Decidim anar fent i arribar fins on puguem. Sabem on ens posem, o si més no anem ben preparats per intentar-ho. Ens sentim forts, portem la tenda, bons sacs i menjar per força dies. I el més important, la meteorologia ens és favorable i no tornarà a nevar fins d'aquí 3-4 dies. De nou, ho sabem gràcies a les informacions que ens passen en Jofre Janue, l'Oscar i en Fike. Moltes gràcies, companys!

Ens anem alternant per obrir traça. Guanyem desnivell molt a poc a poc, seguint un camí imaginari. L'entorn és brutal. El silenci, els núvols, les muntanyes i els detalls de cadascuna d'elles: corredors de neu, de gel, el color de la roca, geleres... I el camí, duríssim.

Arribem als 4.800m, al segon dels tres llacs que hem de passar, esbufegant com mai. Jo estic exhaust. Portem unes 6 hores per fer 400 metres. Fem una segona parada, bevem aigua i mengem una barreta, el nostre dinar. Reflexionem sobre la situació. Busquem amb la mirada un lloc on acampar. A l'altra banda del llac gelat sembla que hi ha un pla. Ens el marquem com objectiu. Impossible fer més, per les poques forces que ens queden i el dia que aviat s'acabarà.

Per fi arribem a l'altra banda del llac, just allà on havíem fixat amb la mirada. Fa estona que ha començat a entrar la boira. Els gegants de neu i roca han desaparegut. Fa molt fred. Jo m'encarrego de preparar la plataforma i muntar la tenda. En Rusky encara té forces per anar a descobrir el camí i obrir una mica de traça sense motxilla, pensant en demà. La neu és molt seca i costa donar-li forma. Xafo i torno a xafar la neu mentre dono voltes intentant crear una superfície plana per posar la tenda, com si estigués practicant un ritual ancestral. Un cop a dins preparo la primera sopa del dia. En Rusky triga i em menjo la meva part. No pateixo per ell, coneixent-lo és capaç d'intentar arribar fins al coll. Des de dins el sac m'abstrec tot mirant el sostre de la tenda i prenent consciencia d'on sóc. El silenci és total. Estem dins l'ànima de l'Himàlaia i això em fa sentir feliç. El rellotge Garmin indica que estem a 5.000 metres. El cap perfecte, gens de mal, ni una punxada. Tant sols cansat i amb molta gana. Trec el cap per la porta, a veure si veig la posta de sol, però tant sols hi ha boira.

Uns minuts després arriba en Rusky, que s'ha enfilat fins als 5.200 metres. Diu que ha anat un pèl massa a la dreta. Ara ja sabem per on no hem de passar. Preparem el plat contundent i únic del dia, una pasta de sobre: espaguetis amb formatge. Un menú exquisit tenint en compte el context. Posem neu a l'olla i la deixem fer fins que arrenca el bull, hi aboquem el contingut, remenem, parem el fogonet i ho deixem reposar els 8 minuts que indiquen les instruccions. Els minuts es fan eterns o sigui que comencem a menjar una mica abans. La pasta ja està al dente. Mengem de la mateixa olla i amb la mateixa cullera, els únics estris culinaris que portem. Al principi, que crema molt, fem una cullerada cadascú, quan ja no crema tant en fem dues, i cap al final, tres. De seguida s'acaba, però és el que hi ha. Ens posem dins el sac i intentem dormir. I costa adormir-se, pels bonys de la neu i per el poc aïllant que és la màrfega. Sembla com si estiguéssim estirats directament sobre gel. Cadascú al seu ritme i quan li sembla es va llevant per anar posant roba entre la màrfega i el sac. Entre l'alçada, el cansament i l'estar mig endormiscat, els pensaments-reaccions no són automàtics. Primer ve el pensament, llavors la reflexió, el "vols dir?" i finalment, potser al cap de molts minuts ve la reacció.

Tot i així, em costa dormir. Estem a -12 però dins el sac ja no tinc fred. Els bonys tampoc són problema perquè ja tinc 2 o 3 postures més o menys còmodes. No dormo de l'emoció, dels nervis, de pensar on sóc i tot el que queda per fer. El 20 de març iniciarem el camí al Manaslu. Només de pensar-hi se m'activen totes les neurones i cèl·lules del cos. Les hores passen i els pensaments flueixen i en aquest entorn són molt intensos, segurament més del que hauria de ser normal. Però altre cop, què és normal i què no? Com la cançó d'en Sabina, "nos dieron la 1, las 2 y las 3..." Cap a les 4 agafo el son i ja no em desperto fins que surt el sol.

20 de febrer. Coll Renjo La (5.400m)

El cap força bé. Alguna punxada però tinc gana. Dins la tenda tot està gelat. Mengem galetes amb xocolata, fonem neu, omplim les ampolles i hi posem un polsim d'Isostar. No mengem tot el que voldríem però és tot el que toca per avui. El camí és incert, o sigui que cal racionar molt bé el menjar. Fem la motxilla, desmuntem la tenda i ens posem a caminar. La traça oberta ahir per en Rusky ens facilita, i molt, els primers metres de desnivell, fins que, tal com vam decidir ahir, toca desviar-se a l'esquerra. I a partir de llavors torna el suplici. Neu, neu i més neu.

Quan vam arribar al Nepal ens van dir que l'hivern estava essent molt sec. I des de que hi som han caigut tres nevades, una de feble però les altres dues bastant fortes. Una mentre estàvem concentrats a creuar el Tashi Labsa, l'altra just abans de sortir cap aquí. Entre les tres es deu haver acumulat gairebé un metre de neu nova i segur que a aquestes alçades ja n'hi havia prèviament.

Pugem, tot plegat baixem una mica, llavors cal avançar per algun pla. Veiem unes fites a l'esquerra però no ens serveixen de gaire. Nosaltres hem de fer el nostre propi camí. Ja han passat dues hores i no hem avançat ni 100 metres de desnivell. Ens enfonsem amb neu fins la cintura, amb sort fins als genolls. Intentem seguir les línies imaginaries que tracen les roques, imaginant que allí hi haurà menys neu, però tant sols és una il·lusió. És esgotador, estic exhaust, avorrit d`enfonsar-me i no poder caminar normal. És desesperant. Però que bonic que és tot plegat. El vent, que en alçada bufa amb força, crea melenes blanquinoses al voltant dels cims.

A les 3 hores arribem més o menys a la meitat de recorregut per arribar al coll. Llavors encara quedarà la baixada. I fins on? No sabem què ens trobarem. El desgast és brutal. I el pes de la motxilla encara fa que t'enfonsis més. En alguns trams, els pals queden completament coberts de neu. Mirem de posar el peu amb delicadesa intentant que no s'enfonsi del tot, però és una tasca impossible. La neu és molt seca i no te consistència, com petites boletes de porexpan. Però que no es glaça mai, la neu, a l'Himàlaia? Si poguéssim avançar amb grampons... Més tard ens explicaran que la neu es congela a partir dels 5.600 metres.

No puc més i el dòping de mirar el paisatge cada cop funciona menys. Tot i així, sé que arribarem al coll, costi el que costi. Ho sento així i estic convençut que en Rusky també. Anem separats uns metres, ell més avançat.

Per fi veiem el coll, que s`amagava a la dreta. Ens queden exactament 120 metres de desnivell. Intento concentrar-me en l'entorn per treure forces d'on sigui. Però cada cop l'aprecio menys. Avancem penosament per uns plans. En Rusky per la dreta. Jo per l'esquerra, perquè he vist un tros de paret que tinc ganes d'escalar. Quina bogeria, estem gairebé a 5.300 metres, però ja fa dies que tinc el mono de roca i aquest tros de paret sembla assequible. Un bloc d'uns 7 metres que tira endavant amb lleixes plenes de neu. "Una grimpadeta" penso. Me'l miro content mentre veig en Rusky com desapareix pendent amunt. I l'escalo però em costa més del previst. Sota la neu no hi ha lleixes sinó petites regletes. Però gaudeixo com un nen. Vaig enfilant-me en vertical, notant la rugositat de la pedra himalaienca, apartant la neu, buscant la millor presa i el millor peu, fins l'últim pas...que no trobo la manera d'encarar-lo. Sense mans ni peus, haig de treure'm la motxilla com puc i tirar-la paret avall. I gairebé hi vaig jo i tot, al darrera. Estic en aquell punt que ja no puc desgrimpar o sigui que toca anar amunt, i ràpid, perquè cada cop tinc les mans més congelades. Miro i remiro les opcions que tinc. I al final me'n surto fent un flanqueig a la dreta una mica en precari però molt excitant. M'assec en una pedra, amb l`adrenalina disparada i les mans congelades. Desfaig el camí fet per en Rusky, recullo la motxilla i continuo amunt. Una parada de cap total.

I tornar a la normalitat del camí desespera. Vaig seguint la traça oberta per en Rusky. En alguns trams toca avançar de genolls. I miro el coll que encara està allà dalt. Estic molt cansat i noto la falta d'aire. De tant en tant paro per poder respirar i carregar d'oxigen la sang. Odio més que mai la neu que no em deixa caminar amb normalitat.

Per fi les últimes rampes que ja no són tant verticals. Veig el coll i en Rusky que agita les mans. Faig l'ultima corba. Ric desesperadament. Gaudeixo com mai els últims metres. Ens fem una gran abraçada mentre recitem en veu alta la lliçó numero 1 de l'Himàlaia: no travessar colls alts a l'hivern després de les nevades. Ha estat una gran lliçó. Ens ho havia dit molta gent, que era difícil, dur, però nosaltres som així, necessitem descobrir les coses pel nostre propi compte.

Són les dues, hem trigat 5 hores per pujar 400 metres de desnivell, arrossegant el cos entre la neu. Menjo uns fideus que en Rusky m'ha preparat. Bec aigua desesperadament doncs feia estona que se m'havia acabat. Moltes gràcies, amic.

Des del coll ens sembla veure l'Everest. És aquell? Hi ha molts núvols i n'observem una imatge fantasmagòrica. Volem pensar que sí, i amb aquesta imatge ens quedem. Fa vent, cau alguna volva de neu. Ens fem les fotos de rigor, recollim les coses i tirem avall doncs no tenim ni idea del que ens espera. Hem de sortir d'aquí com sigui, com més lluny millor.

Baixem pel dret i de seguida perdem 100 metres mig esquiant, però altra vegada tornen els plans, lleugeres pujadetes i baixadetes. És horrible. I el temps que passa i no avancem gens. De tant en tant s'intueix l'Everest, el Nupse, el Lhotse però ja no queden forces per processar la bellesa de l'entorn. Són aquells moments que intentes pensar en qualsevol cosa menys en l'esforç que et toca fer. En aquesta situació és complicat perquè cada passa és diferent i t'has de concentrar en com encarar-la. M'enfonsaré molt? Millor per aquí o per allà? Hi haurà alguna pedra?

Tinc en Rusky al davant. El crido i li dic que ja no puc més, que parem la tenda. Decidim fer-ho al segon pla allà on ens arriba la vista. Quan arribo ja té la plataforma mig feta. Muntem la tenda i ens posem dins el sac. Estem a 5.200 metres. Els núvols s'aixequen, el cel cada cop és més net, són vora les 5. Fem la primera sopa, també aigua. Cal hidratar-se per aclimatar bé. Traiem el cap per la porta i quina sorpresa: l'Everest és davant nostre, increïble, imponent, net de neu, s'alça per damunt de totes les muntanyes. I el sol que ja comença a pondre's, tenyeix les muntanyes més altes de vermell: l'Everest, el Nuptse, el Lothse i al fons el Makalu. Quin espectacle. Unes vistes increïbles des de dins la tenda i que ens fan combinar l'olla de la sopa, amb la càmera de fotos, la de vídeo, la gopro... El detall és increïble, fins i tot intuïm l'esglaó Hilary. Ens havien dit que era molt difícil de veure, l`Everest, doncs queda força amagat, però nosaltres avui tenim aquest privilegi. El gaudim i el considerem un regal per tot l'esforç que hem hagut de fer per arribar fins aquí.

La temperatura cau en picat, encara no és fosc i ja estem a -10 graus. Això només acaba de començar. Estem dins el sac en silenci. Falta menjar el plat fort de pasta o arròs, però tenim més son que gana. Tot i així decidim fer-lo. Mengem i ens estirem de nou. Prevenim el fred que ve del terra utilitzant tota la roba que tenim a la motxilla. Algunes peces ens les posem, les altres, entre el sac i la màrfega.

Amb tant d'esforç costa agafar el son. I de fet encara ens queda molt per sortir d'aquí. Estem en tensió crònica i això fa que el cervell no es relaxi ni un moment. Ja estem a -20 graus dins la tenda. El silenci és absolut. Només el trenquem nosaltres quan ens belluguem per trobar la postura bona, que no existeix. Però els sacs Rab que portem són una meravella i encara que no dormim gaire, almenys no passem fred. 

21 de febrer. Arribem a Gokyo

Per fi surt el sol. Obrim la cremallera de la porta i l'Everest ens dona la benvinguda. Quin bon inici de dia. Dins la tenda està tot gelat, estem a -22 graus. Aquesta és la noticia dolenta. Activar-se en aquestes condicions costa moltíssim però no hi ha més remei. Les tres coses pitjors són: sortir del sac i haver-se de vestir amb roba congelada, sortir de la tenda i posar-se les botes també congelades, i el que més m'emprenya, tocar el sostre sense voler i que et caigui polsim de neu al clatell. Però en aquest context ho assumeixes i no hi dones més voltes.

Esperem 15 minuts a veure si el sol agafa més força i s'escalfa una mica l'entorn. Finalment ens decidim i ho anem fent tot com podem. Esmorzem galetes i fonem neu. Fem les motxilles, desmuntem la tenda i altre cop el malson de la neu fins els malucs. I Gokyo que el veiem allà baix, al final del llac. Avui hem de baixar fins als 4.800m.

El dia és increïble. Ens rodegen moltes muntanyes, 3 de les quals fan més de 8.000 metres.  El cel és blau fosc intens i el pla que no s'acaba mai. La neu, malgrat la glaçada que ha fet i la temperatura que estem, és pols. És desesperant.

Al final del segon pla tenim una altra baixada que agafem per on podem. Estem sobre unes cascades de gel i ens venen temptacions de posar-nos els grampons i baixar pel dret. Fins i tot de tirar la motxilla pendent avall. Però no passa de temptacions.

Ara si que baixem ràpid. No hi ha tanta neu, però cal baixar pel mig de blocs de pedres que ho fa especialment perillós. Algunes vegades el peu es posa dins de forats ocults per la neu i sembla fàcil torçar-se un turmell o el genoll.

Un cop a baix tan sols cal avançar per la vora del llac fins a Gokyo, que deu estar a uns 2 kilòmetres en línia recta. Si portés unes bambes i sense motxilla tant sols trigaria 6 minuts a arribar-hi, però ara em mentalitzo que passarà com a mínim una hora.

Veiem el poble allí al fons, però no hi arribem mai. Ens hem d'anar enfilant i baixant per el pendent al costat del llac per intentar evitar les zones de neu mes profundes. Torno a estar exhaust. Veig en Rusky com encara l'última rampa abans d'arribar a les primeres cases. Arribo al cap d'uns minuts i ens tornem a abraçar. Hem tardat 3 dies de Lumde a Gokyo. En condicions normals es fa en 7 hores.

El poble està buit perquè els camins estan tancats per la neu. Tant sols hi ha dos 'lodges' mig oberts perquè estan fent tasques de manteniment. Ens reben un pare i un fill sherpes amb cara d'incredulitat i amb paraules de "strong". Només entrar ens fan beure un tè ben calent.

La nostra idea és continuar avall després de menjar alguna cosa, però ens diuen que de Gokyo cap avall el camí tampoc és obert i no tenim el primer poblet fins a unes 6 hores. Així doncs, decidim quedar-nos per descansar bé i recuperar forces, perquè hem hagut de donar molt. Engolim uns galets amb formatge que aquí anomenen macarrons. També ens partim una pizza. Els cossos tornen a activar-se per moments després de tres dies de menjar poc i cremar molt.

Gokyo és preciós, al peu d'un llac i rodejat de muntanyes. Des del menjador, al costat de l`estufa, veiem el Cho-Oyu, el quart 8 mil en dos dies. I ens porten a una habitació que és com un forn perquè fa estona que el sol hi toca de ple, amb vistes privilegiades al llac i al coll d'on venim. Aprofito per quedar-me amb calçotets. Des de Katmandú, i d'això ja fa 7 dies, que el meu cos no es queda sense roba. Ens escalfem, eixuguem la roba, les botes, carreguem bateries amb els aparells solars.

A la nit intentem passar les imatges de la nostra aventura al pare i al fill però no ens en sortim. Falta un "còdec de vídeo" i un cop aconseguim el còdec, l'ordinador no és prou potent per reproduir els arxius pesats de vídeo. Ens expliquen que aquesta ruta fa un mes que està tancada, que sort de dur tenda. L'hivern passat una parella de francesos va tardar 18 hores per anar de Lumde a Gokyo, amb una mica menys de neu. A les 12 de la nit van veure uns frontals al mig de la muntanya i van sortir a buscar-los amb un termos de te ben calent. La noia va arribar amb congelacions als dits de les mans. No duien tenda, es tractava d`arribar a Gokyo o morir. És així de cru. Costa molt moure's a l'hivern a l'Himàlaia: les distancies, l'alçada, el fred, la neu... la logística és molt complicada. Qualsevol petit problema o mala decisió pot ser definitiva. Això si, aquest petit racó de món és brutal.

A la nit sopem al costat de l'estufa. Anem conversant amb el fill que ens explica histories del refugi com la de la parella de francesos. També parlem de política, un tema bastant delicat per a molts budistes prop de la frontera amb el Tibet. Al principi comenta amb cautela la relació budisme, Xina, Tibet, però quan li expliquem la nostra postura, i que de fet Catalunya és com el Tibet i Espanya com la Xina, es deixa anar i comença a ser més contundent. Diu que la Xina s'està guanyant el Tibet a base d'inversions en infraestructures. A la gent més pobra els donen diners i construeixen escoles públiques on sobretot ensenyen els valors xinesos. Fa pena veure els xinesos com és passegen per aquestes terres amb supèrbia i amb banderes xineses cosides per tot arreu. Com ell diu, però, la majoria ni se n'assabenta perquè tenen el coco menjat.

Tinc la impressió que els budistes nepalesos, i sobretot els sherpes, van fent el seu camí al marge del conflicte del Tibet. Sovint dona la impressió que en passen una mica, com si fossin poc activistes, o no els importés gaire. Però clar, això pot ser una impressió esbiaixada, doncs de cara als turistes el que deuen procurar és semblar totalment neutres per evitar-se problemes. Tot i així, crec que es tracta també d'una manera de ser, influenciada per la seva religió. I aquesta és la seva força. Se'ls veu convençuts de que mitjançant les oracions i l`espiritualitat tot s'arreglarà. Com si el destí estigués del seu cantó a través de la fe, l'esperança i la pau. I aquesta postura, aparentment de debilitat, la crec forta i poderosa, i m'emociona. Buda i el budisme és a cada racó de l'Himàlaia.

La nit avança i ens ve la son. El pare ens diu que no marxem demà, que demà passat ells han de baixar i ens ajudaran a obrir traça. Ens ho pensem per uns moments, però el pla no ens sembla malament. Gokyo és preciós, aquí al 'lodge', tot i la olor de pintura i el fred, estem bé. Ens anirà bé descansar i compartir més temps amb ells.

Anem a dormir, el sol ja fa estona que s'ha amagat i a l'habitació ja estem a -10 graus. Avui però dormirem tous i amb tres mantes. El llit està congelat però s'escalfa de seguida. Com cada nit últimament, dormim amb el gorro posat. Són les 11 i no tardem a adormir-nos.

De Jiri a Lukla, 5 dies de camí per terres baixes

Veig en Pere d'un tros lluny, puja a un bus, empès entre desenes de locals que busquen lloc. El bus va direcció Katmandú, la fumera del tub d'escapament amara els pobres vianants.

Hem estat dos dies a Charikot, una ciutat del Nepal, bruta i sorollosa, com totes, però a 2.000 m. La primera nit, un pollastre en mal estat va fer agafar una forta diarrea al Pere i encara no s'ha pogut recuperar. Decidim separar-nos, ell va a Katmandú per reposar i recuperar-se, també per canviar el fogonet que no peta bé i arreglar temes de l'expedició al Manaslu. Jo seguiré el camí, direcció Lukla a la vall del Khumbu, on ens retrobarem quan ell arribi en avió. Hauré de creuar uns quants colls, passar per diferents valls i conèixer millor el Nepal i la seva gent. 

Diumenge 10 de febrer, són les deu del matí, espero el bus cap a Jiri, allí començaré aquest nou camí en solitari, pols i diòxid de carboni m'envolten, quines ganes de marxar que tinc. Per fi arriba el bus, es dels "còmodes", m'assec amb un noi hongarès que acabo de conèixer al carrer. Mentre anem perdent alçada per una carretera de corbes i riem del bonic clàxon que no para mai de sonar, parlem dels nostres viatges, el seu va per tota l'Àsia.

Arribem al fons de la vall, ell es queda aquí per agafar un altre bus, jo des del seient estant compro unes 'suntallas' (mandarines) doncs em falta vitamina c. Ara comença una llarga pujada de 35 km de corbes i ports de muntanya fins arribar a la bonica Jiri. Per sort la carretera és força bona gràcies a que Jiri és una ciutat apadrinada pels suïssos i s'hi van deixar els francs. Arribem a Jiri a la una del migdia, tinc una gana de llop i el primer que faig és buscar un local per dinar.

Jiri és una ciutat força bonica, al costat d'un riu i vora els Himàlaies del Rolwaling.

Sento que està a punt de començar un gran viatge: la solitud, la natura i el caminar són bons companys. Carregat amb uns 5 kg  a l'esquena, començo el camí, deixo enrere Jiri per una pista ben empolsinada i agafo un corriol que puja a mà esquerra. Són les dues del migdia, no queden moltes hores de llum, avui el repte és arribar a Shivalaya, una petita població enmig del no res. El camí puja fort, hauré de pujar fins un coll de 2.500 m, la calor és intensa, em trec roba i millora tot.

Saludo la gent que em trobo pel camí, passo per boniques construccions budistes, lloses picades amb mantres que voregen el corriol. A punt de fer el coll em trobo una pastora de búfals, els arria per fer-los creure però fan el que volen; i per fi el camí canvia de vesant, comença la baixada.

De seguida arribo a una gran escola, els nens surten ara i, evidentment, sóc el centre de les seves mirades i bromes. Perdo alçada passant per Mai, una comunitat Sherpa que hi ha a mitja pendent, feixes de conreu només amb rostolls i bestiar que menja el que troba ... i per fi arribo a un riu, travesso un pont penjat i segueixo per l'altre vessant, on de seguida veig una llera de riu enorme, amb còdols i blocs escampats, el creuo per un altre pont i arribo a Shivalaya. Són les cinc de la tarda.

Shivalaya és un petit poble a la vora del riu, tan sols un carrer de rocs i cases esgarriades, totes són 'lodges' o establiments. Un noi em para i em demana els papers del parc del Rolwaling, per fi! li dic; tanta paperassa a Katmandú i encara ningú m'havia demanat res. Conversem i riem, m'aconsellen un 'lodge Sherpa', i és on vaig. De seguida surt una donassa, m'allotja en una petita habitació i sense temps per perdre li demano el sopar.

Son les sis de la tarda, ja fosqueja mentre passejo pel poblet, els nens no paren de jugar i els adults van fent i miren el 'gringo', doncs és temporada baixa i aquí no hi ha ningú. El sopar és boníssim i després de caminar encara més. Pujo al terrat i em fumo un cigarret mentre miro la vida de la gent, crits, riures, corredisses i molta pau.

Dilluns 11 de febrer, ha glaçat un xic, el sorollós riu em desperta, de seguida baixo a esmorzar i encaro el camí que em fa creuar el poblet. Tots es van llevant i enfilo un pendent força dret. Passo per moltes casetes que hi ha penjades als vessants, el sol ja ha arribat i la calor és força considerable, em trec roba.

La veu de la gent ressona per la vall, són les 9 del matí, trobo gent caminant i altres conreant les seves feixes. Guanyo alçada força ràpid i em perdo en un bosc on hi ha diferents torrents que em refresquen la ment. Ja sóc proper al coll, aquest és de 2.700 m, he pujat uns 1.000 metres.

Abans em sorprèn una empolsinada pista forestal que també hi arriba, unes escales em deixen davant de fileres de lloses picades amb mantres, banderes d'oració i una stupa gegant.

Paro una estona, bec un xic i començo a baixar per l'altre vessant. Aquí hi ha un corriol força dret i ple de pols, fins que més avall arribo al poblet de Bhandar, una comunitat escampada de cases amb un bonic temple budista ple de gent, doncs aquests dies celebren el nou any budista. Baixo un xic més fins arribar a una botigueta on demano aigua i galetes. Fa molta calor, és la una del migdia i em trec sabates i mitjons i m'estiro a l'herba.

De sobte tota la família es reuneix a prop meu, parlen i riuen, inclús m'ofereixen una espècie de xurro en forma rodona que és força bo.

Continuo baixant, però perdo la traça. Per sort uns paletes que treballen més amunt em veuen i m'orienten de nou "Dani abad" (gràcies). Travesso un riuet i saludo una pastoreta de cabres, el camí és en travessa, per un vessant rocalló i força assolellat que fa que acabi les existències d'aigua. La sort és que vaig trobant torrents, i contra totes les recomanacions occidentals, bec aigua amb gran delit.

De sobte el corriol baixa cap al riu glacial que fa estona que veig; entre casetes i feixes, bambús i arbusts, hi arribo. A baix trobo una família que planta patates: un fa el forat, l'altre hi tira un xic de fems i l'altre hi tira la patata. Això sí, sense cap forma d'organitzar el camp, o això em sembla a mi!

Creuo un primer riu i després un altre per un pont penjat. Al fons de la vall s'hi veuen cims amb glaceres, més amunt hi ha el Numbur, un cim de vora 7.000 m. Entro a Kinje per una porta simbòlica que hi ha, aquest poble també només és un carrer envoltat d'establiments i botigues, 'lodges' i restaurants; aquí tothom té un negoci.

La policia em fa firmar en un llibre de registre i creuo tot el poble fins arribar a un 'lodge Sherpa'. Els hi he agafat afecte, comparat amb els hindús...coses que tenim els humans.

Entro i una dona menuda em saluda i m'acomoda. No he menjat res de tot el dia, són dos quarts de quatre i sense perdre temps engega la cuina per a mi. Aquí també sóc l'únic turista. Fa caloreta i mentre em prepara el menjar surto fora per estirar els músculs i el cos.

Menjo i vaig a voltar pel poble, gaudeixo barrejant-me amb la gent local, aprofitant les poques paraules que sé en nepalès, i com sempre amb un somriure a la cara.

Trobo un padrí que té dues caixes d'abelles a la façana de casa. Això, a occident, ja seria una denúncia i presó, jejeje. Aquest poble està a 1.600 m. Demà em queda l'etapa més forta del camí, pujar fins a 3.600 m, al coll de Melung La, per això haig de recuperar fort avui.

Al capvespre, abans de sopar, converso amb el veí hindú, que dona menjar a la seva vaca i el vedell. És molt bon home i els nostres ulls es miren i es fonen en un mateix, els humans ens necessitem els uns als altres, per molt diferents que siguem.

El sopar està boníssim, i en acabat, per descomptat, em fumo el cigarret i me'n vaig al llitet, a reposar Raület, que demà serà llarg. Bona nit.

Dimarts 12 de febrer, em llevo ben d'hora, són les sis, encara fa força fresca, la dona menuda em fa l'esmorzar i m'acomiado d'ella i de Kinje, clar. Avui començo pujant i durant molta estona aniré pujant fort.

El pendent es va llevant, fa fred, però el sol ja es força amunt. Sento la veu de la gent dins les cases que vaig vorejant, més amunt el sol ja escalfa i nens i grans es renten cara i dents i donen gracies al nou dia. També el bestiar renega, doncs com tothom, vol esmorzar. Pujo i pujo, i no deixo de trobar cases, feixes de conreu i gent. Més amunt, inclús trobo una escola apadrinada pels danesos. Paro a beure i menjar un xic, són dos quarts d'onze, els nens baixen a escola i tots educats em saluden. Un ramat de cabres se m'acosta sense vergonya buscant la pell de les mandarines.

Amunt, amunt Raül, om mani padme hum, em dic, no deixis de somiar. Estic força cansat quan arribo als 3.000 metres. Aquí ja només hi ha algunes cases de Sherpes, conreus i iacs, i també els seus negocis, les vistes s'obren força i apareixen cims com el Ramdung i el Yamlung, que havíem vorejat amb en Pere per l'altre vessant. El Pere, com deu estar, en Pere ????, em pregunto, mentre guanyo metres entre un bosc d'avets gegants.

Paro a menjar un xic, fa fresca doncs el vent és fort. Encara hi ha rastres de neu i més amunt el camí a l'obaga és ben nevat, om mani padme hum.

Per fi veig el Melung La, amb els seus 3.600 m. Ja hi arribo, i per celebrar-ho, en el 'lodge' que hi ha, em prenc un 'Milk Tea'. Jugo una estoneta amb els nens de la casa i el seu gat, ens fem unes fotos i dono gracies a la natura per donar-me tanta força.

Vorejo l'stupa del coll i les seves banderes d'oració. El camí baixa entre un bosc  d'avets, és força foradat, suposo que degut al monsó, quan l'aigua hi deu fer estralls.

Em trobo cases amb prats d'herba guanyats al bosc, petits torrents on apago la meva set i per fi s'obre un vessant ben maco i assolellat.

Ara el camí va de pla en pla, son les 3 de la tarda, porto vuit hores caminant, les cames i la ment ja demanen clemència, proper està Jumbesi, un poble Sherpa de molta anomenada. Vorejo feixes, un grup de gralles juga amb els corrents del vent i quan el sender gira en un esperó, apareix una nova vall, davant meu hi ha un gran monestir budista, iacs pasturant, i més avall, vora un riuet esvalotat, un conjunt de cases de colors amb molts elements budistes al voltant.

Totes les meves cèl·lules riuen i canten al mateix temps, en vint minuts ja estic entrant al poble i vaig directe al 'lodge' que m'ha aconsellat la dona menuda de Kinje. Ja sóc a Jumbesi, i com a tot arreu, en aquest 'lodge' s'activa tothom només per a mi. És d'admirar i els dono les gracies de tot cor.

Em fan un super menjar i de seguida conversem i ens fem companyia amb una noia i els seus dos nebots. Les seves mirades i les seves faccions em porten a mons llunyans, a temps passats.

Abans de fer-se fosc em perdo pel poble, em trobo un ramat de rucs que passa pel carrer, són de transport ja que aquí no hi ha camins ni carreteres; estem a 2.700 metres.

Hi ha una bonica stupa budista on faig girar el centenar de rodes amb oracions que hi ha. M'acosto a un monestir budista que hi ha al mig del poble. Hi estan fent treballs de reconstrucció després d'un incendi que hi va haver; data del segle XV i s'hi sent la força de la fe. El poble té unes cases molt boniques amb detalls als marcs de les finestres, teulades precioses, colors i molta força espiritual, quedo enamorat d'aquest lloc, una part de mi ja resta ancorada en aquest paradís sagrat.

Torno al 'lodge', sopo amb la família, estic molt cansat i només els puc acompanyar una estona; de seguida em perdo sota els llençols, dolços somnis a Jumbesi.

Dimecres 13 de febrer, em llevo a les set, com sempre fa un dia molt net i clar, el Pere ja esta força recuperat, ho sé pels missatges que m'envia al telèfon satèl·lit. En principi ens retrobarem a Lukla el dia 15 de febrer.

Avui em queda un llarg camí, un nou port de 3.100 m i molts kilòmetres amunt i avall. Estic força recuperat del dia d'ahir; però collons, les cames ja em demanen un repòs més llarg, no saben el que els espera, més val així.

Abans de marxar del poble aprofito les primeres llums de sol que reben les cases i les façanes dels temples per treure'n fotos i viure'n intensament els moments. Jumbesi és molt, molt especial.

M'acomiado de la família Sherpa. Hem estat poques hores junts però aquí deixo un trosset del meu cor, Dani Abad !!!!!

El camí comença baixant cap al riu, després remunta un xic per acabar vorejant el pendent de la muntanya, que és, com totes al Nepal, grandiosa. Trobo el solet que m'escalfa, més endavant s'obren vistes a grans cims del Khumbu, la pell de gallina i les ganes de compartir amb el Pere la vall del Chomolugma. Ja fa dies que s'enlairen.

Arribo a Ringmu, un petit poblet als peus de l'últim port, menjo les últimes mandarines que tinc i enfilo les escales i pendents que em deixen a 3.200 m. Per sobre passen avions i helicòpters, senyal que m'acosto a Lukla.

Trobo força gent caminant, sembla que a Nunthala hi fan algun festival, però encara no sé quin. Baixo dels 3.200 fins als 2.200 m, per corriols, escales que no s'acaben, trobo torrents on agafo aigua, ombra i sol, tot es barreja. Inclús sorprenc ocells i esquirols enmig d'un bosc de nerets gegants.

I per fi, tot el soroll i la musica que sentia es fan propers. Un home m'indica el camí per arribar a la zona de la festa, tinc ganes de veure què fan, s'hi veu molta gent, molts colors, fins i tot hi ha un helicòpter aparcat.

Però quan m'hi acosto més, vaig veient molta policia. Ja em poso en alerta, això no m'agrada tant, i no cal dir que quan em disposo a entrar al festival, que és en un pati d'una gran escola, em diuen que no puc entrar amb els pals i la motxilla. Me'ls miro, ajupo les espatlles de forma pacifica, però el poli continua ferm, no l'entenc però decideixo sortir d'aquest lloc: què es creuen aquesta colla de torrecollons!

Renegant baixo cap al poble on hi ha molta més policia. No entenc res, busco un lloc per menjar; ja porto sis horetes caminant i m'ho mereixo.

Em costa una bona estona trobar un lloc on em facin quelcom, els pregunto què fan, diuen que un festival escolar. Escolar ???? els dic. I la poli, què collons hi fot ??? seguretat, seguretat. Seguretat? per qui ???? els dic. Em diuen que hi ha el presi del Nepal, aahhhh, gran mal!

M'acabo el 'dal bat' i decideixo marxar d'aquí. Aquest festival no em motiva. Tanta policia i tanta seguretat em fan sentir insegur.

El sender baixa avall, molt avall, fins arribar al gran riu que baixa del Khumbu. Estic desfet, són les cinc de la tarda quan creuo un pont penjat de 106 metres, estic desfet, i per postres el camí puja.

Aquí hi ha molta gent treballant al camp, cabres i búfals pasturant, i en el primer 'lodge' que trobo, que no és dels millors, m'hi deixo caure.

Soc a Jubhing, la primera comunitat després del riu. Demà, si tot va bé, arribaré a Lukla, o això em sembla. Bec una coca, perquè realment em falta sucre; i mentre la gent puja els seus ramats pel sender principal, els observo fent estiraments.

És molt divertit veure el bestiar que te cadascú, vaques i cabres pugen com poden l'enfilat sender.

Es fa fosc, arriben portadors al 'lodge', em porten el 'dal bat', i de seguida, després de fer un cigarret en la foscor, caic rendit al llit.

Dijous 14 de febrer, són les set i ja estic despert, decideixo sortir amunt sense esmorzar aquí, m'acomiado de la família i començo a pujar pel corriol. La gent de les cases es va despertant, més amunt trobo un 'lodge' força bonic i em foto una truita amb chapati, que em fa veure millor el dia.

Arribo al poble de Karikhola, el sol és ben alt, em trec roba i gaudeixo d'un camí planer però que s'allarga força, després puja per un tram força empolsinat, em trobo amb ramats de mules que venen de Lukla. Es veu que el transport aquí és amb aquests animals i ho pateixo força perquè no paren de passar-ne.

El camí va entrant i sortint a diferents torrenteres que fa la muntanya, tant aviat puja com baixa, un trenca cames.

Em trobo un noiet de 14 anys, en Pemba, simpàtic i rialler, parla millor anglès que jo, i m'acompanya durant el que queda. Parem en un 'lodge' a casa dels seus tiets a Paiya, endrapo uns espaguetis que t'hi cagues i seguim vorejant la carena, que mai s'acaba.

Per fi fem l'última baixada abans de Lukla, aquí el Pemba hi té el 'lodge' de la seva família, em diu que un tros enllà, on hi ha rebombori, estan celebrant el Happy Losar, el nou any budista.

Deixo la motxilla, estic desfet, però la curiositat em porta a aquell racó, entre grans blocs de pedra, vora el riu, on de seguida que m'hi acosto m'hi fan un lloc.

M'assec vora una padrina que ha begut un xic de Chan, licor fermentat d'arròs i cereals, em reparteixen una farina, també em donen te amb llet, de seguida m'hi sento bé.

La padrina em fa bromes, em toca el pircing de l'ull i vol que balli. Em sap greu no entendre el que diu, però segur que es divertit, tothom riu.

Hi ha un Lama i diferents monjos budistes, uns reciten, altres toquen instruments, pell de gallina, la natura al nostre voltant...un desconegut se sent conegut entre aquestes ànimes.

Uns corbs gegants esperen trossos de menjar que els donen els monjos, doncs aquí, com a Sud-Amèrica, la Pacha mama rep una part del que dona. Són moments d'intensitat suprema, em passa el cansament, sóc un més d'ells, es reparteixen unes bosses amb menjar i ofrenes i evidentment me'n donen una. Moments així són d'aquells que hom mai oblida.

Fan rotllana i llencen farina després de que un monjo reciti uns mantres. A poc a poc vaig desapareixent i els deixo sols en la seva celebració.

Torno a veure en Pemba, ens saludem i segueixo el meu camí cap a Lukla. És una pujada forta, que sota els efectes de la cerimònia no pateixo tant, però el meu estat es tant volàtil que m'equivoco de sender i passo de llarg Lukla. Ja es fa fosc quan em trobo en una petita comunitat sota la ciutat, decideixo quedar-me, doncs han sortit unes ànimes caritatives del no res i m'han obert les portes d'un 'lodge'.

Em fan un dal bat però és massa "piro" (picant), i haig de deixar-lo a la meitat, tot i que em quedo amb gana.

Divendres 15 de febrer, el Pere arriba a les 9 del mati, en el segon vol del dia. Jo tinc uns 40 minuts fins a Lukla. Surto a un quart de nou, per un sender de la gent del poble. Arribo al camí principal de Lukla, esmorzat de chapatis i amb molta il·lusió per abraçar l'amic de viatge. Pujo somrient.

Creuo el poble de Lukla veient aterrar el seu avió. I sí, allí el veig baixar, està gravant l'avió i l'aeroport. El sorprenc i li poso un mocador sherpa de benvinguda i els dos anem a fer un te per posar-nos al dia de tot.

Estem il·lusionats i contents de veure'ns, amb ganes d'anar a les grans muntanyes i de viure noves experiències. Ell ja està força recuperat, jo estic força cansat, però avui pujarem a Namche, demà ja farem dia de descans.

El camí cap a Namche és llarg, a més hem començat a caminar a les deu del mati. Tenim tant a dir-nos que ni ens adonem del que ens envolta; de fet aquest camí és tan transitat que és ple de 'lodges' i controls del parc. Amunt i avall, vora el riu que baixa, parem en un 'lodge' on un amable sherpa ens fa un dinar espectacular. De sobte ens sorprèn i diu: coneixeu el Carlos Soria? abans de pujar el Lhotse van estar junts aclimatant a l'Island Peak, un cim de 6.200 m.

Sortim d'allí amb forces per atacar els últims metres cap a Namche Bazar, punt de partida a l'alta vall del Khumbu. Estic força cansat però els dos arribem cap a les cinc de la tarda a la moderna població de Namche, a 3.440 m, penjada en un pendent, plena de botigues, hotels, 'lodges', restaurants, forns ... vaja, una ciutat a les muntanyes.

Com sempre, endevinem el lloc per estar: un 'lodge' on les dues cuineres són espectaculars i els ho diem sense vergonya. Gaudim d'un sopar Sherpa, doncs aquí també celebren el Happy Losar, i rebem el seu bon menjar i la seva alegria. Estem envoltats de sherpes, homes i dones, juguen a cartes, sopen i riuen, i nosaltres ho mirem bocabadats.

Sabem que avui arriba un front de nevades que durarà dos dies, o sigui que podrem descansar avui i demà; demà passat ja anirem cap a Thame, si tot va bé.

Avui m'he dutxat amb aigua calenta. Ho necessitava! Tants dies de camins empolsinats m'havien embrutat molt; vull estar ben net i polit per saludar les més altes muntanyes de la terra. Anem a dormir mentre veiem començar a nevar, i deu ni do!

Dissabte 16 de febrer, ens despertem i Namche és ben nevat, hi ha mig metre de neu pels estrets carrers, la gent del poble gaudeix de la neu i es tiren amb trineus i esquis, són com els d'Avinyó quan neva un dia l'any.

Aquest dia ens l'agafem de descans, mengem força, comprem el necessari per endinsar-nos a la muntanya amb la tenda, i sobretot descanso, que feia dies que ho necessitava.

Aprofitem la valuosa mà de les cuineres del 'lodge' i ens afartem; tots dos som unes llimes i estem amb la pell i els ossos, jejejeje.

A la tarda torna a nevar i decidim estar vora l'estufa, somiant, escrivint i sobretot enfortint el lligam que ens portarà a viure aventures que mai haguéssim pensat. Els més altius Himàlaies estan al nostre costat. Ara els anem a conèixer, a demanar-los consell, a presentar-nos com a humils essers vius que volen la seva compassió i energia.

OM MANI PADME HUM